Desmitificant el Règim del 31

Quan algú menciona la Segona República, resulta inevitable no mirar-se aquell període amb una certa nostàlgia del que va poder ser i finalment no fou. La idealització, la defensa i la més oberta reivindicació d’una etapa que va suposar grans avenços per a una societat en molts aspectes endarrerida són actituds més que raonables si comparem els progressos assolits durant aquells anys amb la foscor absoluta de la llarga nit del franquisme; la restauració del 78, en molts casos, ha comportat l’aplicació de pegats còmodes per a les elits, més que no pas solucions satisfactòries.

Ara bé, no és or tot el que lluu i, sense deixar de banda les grans fites dels anys trenta espanyols, cal saber fer-hi una aproximació crítica. El nou règim va foragitar Alfons XIII i va permetre un aprofundiment democràtic força anhelat després de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Els avenços van ser especialment meritoris en àmbits com ara l’educatiu, on l’Església  sempre havia remenat les cireres. Però també arrossegaria un seguit de greus mancances que decebrien amplis sectors populars i afegirien inestabilitat a un Estat ja de per si construït damunt d’uns fonaments trontollosos.

L’eterna qüestió de classe

“Espanya és una república democràtica de treballadors de tota classe”, comença afirmant l’article primer de la Constitució aprovada l’any 1931. El que podria ser una contundent declaració d’intencions –i de principis!– d’un règim prometedor per al proletariat va restar,  però, lluny d’aquest pla ideal en infinitat d’ocasions. Que la Segona República es trobava lluny de donar una resposta adequada als problemes materials de la classe treballadora va quedar ben clar el juny del 1931, quan a Barcelona va tenir lloc una multitudinària vaga de lloguers que anunciava la conflictivitat social que caracteritzaria bona part del bienni reformista. El problema de l’habitatge havia assolit nivells ignominiosos, amb grans masses d’immigrants vinguts de zones rurals que no hi podien accedir i xifres alarmants de desnonaments diaris. La República no oferia sortides als afectats, així que es va gestar un gran moviment solidari entre els llogaters que les forces de l’ordre no aconseguiren esmorteir del tot. Les  reivindicacions  dels vaguistes es van estendre com una taca d’oli entre una classe treballadora que va reocupar els pisos desallotjats tantes vegades com fou necessari; davant d’aquesta perseverança, la repressió esdevingué la resposta sistemàtica, acompanyada gairebé sempre per dosis de brutalitat policial equiparables a les imatges que hom recordava de la dictadura dels anys vint.

Ho demostra la violenta resposta al motí dels presos de la Model del setembre d’aquell mateix any i la salvatge repressió de la vaga general posterior, que es va saldar amb 18 morts.

No només es tractava d’episodis puntuals. La militància anarquista, especialment forta a la capital catalana, va haver de fer front a contínues ràtzies acompanyades de tortures i empresonaments. L’organització d’aquestes fosques operacions tenien noms i cognoms al darrere, entre els quals podríem destacar el de José Oriol Anguera de Sojo, Governador Civil que sempre mirava de fer la guitza als sindicalistes, i el de Miquel Badia. Aquest darrer personatge, que va començar la seva lúgubre carrera com a secretari d’Ordre Públic de la Generalitat i va acabar esdevenint el cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic, aprofità les seves competències per perseguir, detenir i torturar militants de la FAI, contra els quals manifestava una especial tírria que barrejava classisme i racisme (la figura de l’anarquista era associada, en l’imaginari de cert nacionalisme català, amb el “murcià” o immigrant de parla castellana que degradava el país). Una de les seves pràctiques habituals era desplaçar-se a bars sovintejats per anarcosindicalistes –podríem citar La Tranquilidad, a la zona del Paral·lel– i provocar-los amb mirades desafiants i amenaces. A la comissaria de la Via Laietana, els seus subordinats gaudien simulant execucions; d’aquesta sàdica escola policial sortirien Pedro Polo Borreguero i Eduardo Quintela, futurs integrants de la franquista Brigada Político-Social. La seva manera d’actuar era tan forassenyada que va arribar a ser qüestionada pels seus companys de militància: “El lleuger regust feixista dels procediments d’en Miquel desplaïa a molts dels nostres”, explica a les seves memòries Josep Murià, històric militant independentista exiliat a Mèxic.

L’Alt Llobregat, Casas Viejas i Astúries: foc i sang

Casas Viejas. Font: CGTandalucia

  

Tota la conflictivitat acumulada durant mesos havia d’esclatar d’una  manera o altra. I ho va fer  a Fígols. Aquest poble miner fou l’escenari on els anarcosindicalistes van decidir prendre la iniciativa i passar a la “gimnàstica revolucionària” (paraules de Joan Garcia Oliver) davant d’un govern que se’ls havia declarat clarament hostil. Els obrers van portar la vaga general revolucionària fins a les darreres conseqüències, tot proclamant el comunisme llibertari i abolint els diners i la propietat. La crida va arribar a diverses poblacions de l’Alt Llobregat i les autoritats republicanes van respondre desplegant-se a Manresa, ciutat des d’on van procedir a ocupar la comarca i reprimir els implicats en els fets revolucionaris. Com ja havia succeït anteriorment, al govern republicà no li va tremolar el pols a l’hora d’aplicar duríssimes penes de presó; fins i tot va arribar a deportar alguns dels implicats a les colònies africanes. Sobre aquest darrer fenomen, cal esmentar que la República estava mig reciclant la

vella idea dels cercles conservadors consistent a convertir Río Muni –després en parlarem, d’aquest indret– en un immens camp de concentració per a militants d’esquerres i catalanistes.

Si a Catalunya la situació de molts miners i obrers del sector tèxtil ja era molt precària i  generava confrontació, al sud peninsular les condicions de la classe treballadora eren absolutament terribles. El camp andalús era un niu d’abusos dels terratinents, que s’aprofitaven de la manca d’ambició del govern republicà a l’hora d’aplicar una autèntica reforma agrària que lliurés la terra a aquells que la treballaven. Malgrat un cert augment dels salaris, molts sindicalistes se sentien decebuts i van tenir lloc aixecaments camperols a les localitats de Castilblanco i Anedo. Mentrestant, els petits propietaris, temerosos d’un brou que podia afavorir una revolució, s’alineaven amb les forces polítiques més reaccionàries. Fou a Casas Viejas, però, on les poques esperances que els jornalers tenien dipositades en  la República es van esvair. En aquell llogaret de la província de Cadis es va seguir un esquema similar al que hom havia pogut veure a Fígols: presa del poder per part dels camperols organitzats i proclamació del comunisme llibertari, amb enfrontaments inclosos amb la Guàrdia Civil i hissada de la bandera roja i negra. La resposta del govern republicà fou enviar-hi la Guàrdia d’Assalt, un cos de nova creació que havia de ser fidel a principis progressistes però que va deixar un reguer de sang que molts no oblidarien. Manuel Rojas Feijespán, que liderava aquelles unitats, va dirigir una massacre contra els camperols que va provocar 26 morts. Les depuracions practicades pel govern d’Azaña van ser percebudes com a clarament insuficients, quan no insultants.

Al baluard obrer asturià la cosa encara seria pitjor, en aquest cas ja sota un govern desacomplexadament dretà. L’octubre de 1934, en plena escalada reaccionària amb l’entrada al govern de la CEDA, socialistes, comunistes i anarquistes van actuar conjuntament per dur a terme una revolució que havia de dignificar les condicions de vida de la població minera. El moviment va ser més persistent i va gaudir de més suport popular que intents semblants en d’altres indrets d’Espanya, però el govern republicà va acabar reprimint-lo amb una barbàrie que deixaria sorpresos els testimonis britànics i francesos. Al capdavant de les forces militars encarregades de restablir l’ordre, noms que passarien al primer pla dos anys més tard: el general Francisco Franco (que dirigia les operacions des de la capital espanyola), Juan Yagüe, Manuel Goded... Les tropes colonials i la Legió, enviades directament des del Marroc, van protagonitzar un festival de pillatge, assassinats, mutilacions i violacions a les conques mineres asturianes.

Enemics a les casernes

No és cap sorpresa el tarannà reaccionari i antiesquerrà d’una gran part dels militars. És cert que durant el segle XIX l’exèrcit va comptar amb destacats defensors del liberalisme, el progressisme i la modernització del país; tampoc no es poden oblidar noms com els de Fermín Galán i Ángel García Hernández [https://www.youtube.com/watch?v=0jbvYsE3YPA], líders de la insurrecció de Jaca que ja prometia l’esdevenidor republicà. Ara, els valors conservadors, nacionalistes i imperialistes continuaven tenint una acceptació aclaparadora a l’exèrcit quan la Segona República va començar a caminar. Azaña, conscient del perill que això suposava, s’havia proposat portar a terme una reforma, inspirada en el model francès, que modernitzés les forces armades. A nivell simbòlic, obligaria els militars a signar un decret de fidelitat a la República, quelcom que no implicava cap dificultat insalvable per a aquells colpistes que, de fet, iniciarien tranquil·lament la insurrecció del 1936 sota la bandera tricolor.Altres canvis sí que tingueren un abast més estructural, com ara la supressió de l’Acadèmia General Militar de Saragossa, dirigida per Franco, o la reducció del nombre d’oficials.

Amb un horitzó de transformacions que podia manllevar poder a una elit militar que es creia dipositària del destí de la nació, era inevitable que comencessin a sorgir nuclis de conspiradors a moltes casernes del país; al cap i a la fi, això dels pronunciamientos era una arrelada manera de fer a Espanya. La Sanjurjada d’agost del 1932, una temptativa fallida de cop d’Estat  encapçalada pel general José Sanjurjo a Sevilla, ja indicava per on podien anar les coses en un futur no gaire llunyà. Tot i així, el govern republicà no va actuar amb la fermesa necessària: a Sanjurjo se li va permetre un exili a Portugal, des d’on miraria de liderar l’aixecament que va tenir lloc quatre anys més tard; mentrestant, enviaven lluny del centre peninsular els militars sospitosos de colpisme, la qual cosa els facilitaria enormement les maniobres contra el govern.

El llast colonial

Ayala: el republicanisme racista. Font: "Un Guàrdia Civil a la selva" (Gustau Nerín).

En estreta relació amb la qüestió militar, un altre aspecte on cal incidir és la qüestionable línia política seguida a les escorrialles del vell Imperi, dràsticament empetitit un cop perdudes Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam a mans dels Estats Units. Malgrat el daltabaix colonial, sectors polítics i militars –els quals no es limitaven a la ultradreta, sinó que abastaven ben bé tot l’espectre polític– continuaven apostant per la presència al continent africà, on britànics, francesos i alemanys es repartien el gruix del pastís. El nord del Marroc i els territoris que avui dia constitueixen Guinea Equatorial esdevenien, doncs, les cartes que permetien als

africanistes mantenir ben viu el somni imperial, sempre i quan les potències europees no hi posessin gaires pegues. En el cas marroquí, la subordinació a la política exterior francesa, que per tal de mantenir l’espoli d’aquells territoris i de frenar les aspiracions italianes al Magrib es mostrava implacable amb els locals, va impedir que les forces independentistes del Rif poguessin arribar a cercar acords amb els governs republicans progressistes; en aquest sentit, Azaña fins i tot va planificar la colonització de Sidi Ifni per tal de satisfer els desitjos dels gals, que utilitzaven els espanyols com a barrera protectora dels seus interessos.  L’errada monumental va persistir fins a l’estiu del 1936, quan el govern republicà d’esquerres va sabotejar l’entesa a què estaven arribant els Comitè d’Acció Marroquí, que integrava el  gruix del nacionalisme d’alliberament nacional del Rif, i el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya. No cal dir que la Segona República ho va pagar ben pagar durant el transcurs de  la Guerra Civil.

La situació a l’Àfrica equatorial no era gaire millor. Durant dècades, l’illa de Fernando Poo (actualment Bioko) i Río Muni s’havien convertit en les colònies d’explotació particulars d’un seguit d’aventurers i tèrbols personatges que cercaven l’enriquiment personal a costa del patiment de la població autòctona. Els fang, habitants de l’àrea continental, s’havien aixecat entre els anys 1914 i 1920 tot aprofitant la guerra entre francesos i alemanys, però els espanyols no van dubtar a esclafar la rebel·lió i enviar-los a la força com a bracers a les plantacions de cacau de Fernando Poo, sotmesos a tot tipus de vexacions i sense possibilitat de poder marxar fins passats dos anys. El segrest de treballadors a Río Muni fou possible gràcies a una immensa xarxa organitzada pel tinent Ayala i els seus homes de la Guàrdia Colonial [cos creat per  protegir els colons, mantenir l’ordre públic i controlar les aduanes als territoris de la Guinea Espanyola, i que estava integrat tant per nadius com per espanyols, els quals ocupaven les posicions de comandament] , que obtenien diners per cada home fang “contractat”, i a la permissivitat del governador Miguel Núñez de Prado, qui encara es mantenia al càrrec l’estiu  del 1931. Malgrat que durant els anys de la República hi va haver debats a les Corts sobre el comportament dels administradors colonials i es van publicar uns quants llibres criticant-ne els excessos, com ara La Guinea Incógnita: vergüenza y escándalo colonial del periodista català Francesc Madrid, les depuracions i les investigacions rigoroses van ser testimonials. No només això: Núñez de Prado va servir-se del seu passat maçó per declarar-se lleial a les forces republicanes d’esquerres i això li va permetre conservar posicions importants dins l’exèrcit; irònicament, seria afusellat durant els primers dies del cop d’Estat pels militars africanistes als quals havia complagut durant tants anys amb les seves polítiques criminals. Tal i com explica l’antropòleg Gustau Nerín, la República no va suposar cap canvi substancial en el règim colonial: els colons blancs progressistes no van arribar mai a considerar els negres com a iguals, i els polítics republicans espanyols, com els seus homòlegs francesos, eren tan

racistes com els monàrquics. El segrest i el maltractament van continuar essent la norma tot i les proclames reformistes que arribaven de Madrid, i el tinent Ayala, també declarat seguidor de la República, va continuar enriquint-se fins a l’inici de la Guerra Civil, quan va fugir a territori colonial francès.

El centralisme que no marxa

Miguel Primo de Rivera, tot i comptar amb el suport de la burgesia catalana, no va dubtar a suprimir l’any 1925 la Mancomunitat, tal vegada la més gran fita política de la Lliga Regionalista. Però els anys del nacionalisme espanyol rotundament contrari a qualsevulla aspiració perifèrica semblaven ja un record llunyà quan es va proclamar la Segona República i els vells clams favorables a la descentralització que ja s’havien fet sentir durant el Sexenni Democràtic van ressonar arreu de Catalunya. L’efímera República catalana proclamada per Macià el 14 d’abril va passar a anomenar-se Generalitat, reutilitzant el nom de la institució medieval, i amb el nou règim bufaven vents d’autonomia anhelats per una immensa majoria de la població catalana, que va votar massivament a favor de l’Estatut de Núria –anomenat així per haver estat redactat al santuari pirinenc– l’agost del 1931. Però no tot serien flors i violes: la dreta espanyola era directament hostil a tot text que permetés a una regió que consideraven enemiga la gestió d’unes competències exclusives, però part de l’esquerra tampoc no acabava de mirar-se amb simpatia aquella idea de l’autogovern, atès que la visió centralista també predominava en sectors importants del republicanisme progressista. A més a més, la nova Constitució ho deia molt clarament: “La República constitueix un Estat integral”. Malgrat que tot seguit se n’especificava la compatibilitat amb l’autonomia de municipis i regions, la iniciativa quedava en mans de l’Estat central.

L’Estatut seria aprovat a les Corts quan l’intent de cop d’Estat de Sanjurjo va fer entendre l’esquerra espanyola que calia assegurar-se el suport de Catalunya com a bastió de la República; ara bé, les retallades que s’havien aplicat al text original van ser notòries. Entre d’altres, el català era relegat de l’oficialitat a la cooficialitat, mentre que la fórmula federal primerenca era substituïda per la de “regió autònoma”. En ensenyament, la Generalitat perd l’exclusivitat de la gestió dels centres educatius, mentre que la qüestió del finançament també pateix un seguit de rebaixes importants. Les competències no especificades, que en principi havien de ser gestionades pel govern català, passen a ser assumides per l’Estat central. Més  enllà d’aquests pals a les rodes, els anys del bienni progressista es van caracteritzar per una relativa calma territorial. No es pot dir el mateix dels del bienni negre, quan el centralisme dels radicals, aliats amb la CEDA, va acabar provocant un conflicte obert amb la Generalitat. El

detonant del xoc fou la Llei de contractes de conreu, una aposta d’Esquerra Republicana per afavorir els interessos dels rabassaires [treballadors rurals que conreaven vinya en una determinada propietat sota el contracte de rabassa morta, segons el qual la relació laboral quedava dissolta un cop morts dos terços dels ceps plantats] davant dels dels propietaris; segons aquesta reforma agrària, més de 50.000 pagesos tindrien accés a la propietat de la terra. La  Lliga, que defensava els propietaris agrupats a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, va pressionar el govern de Samper perquè portés la  llei al Tribunal de Garanties Constitucionals, on va ser anul·lada amb 13 vots a favor i 10 en contra. La complicada situació, agreujada per l’entrada de ministres de la CEDA al govern, va acabar empenyent el govern de Lluís Companys envers la declaració de l’Estat català en els coneguts com a Fets del Sis d’Octubre. La temptativa armada de defensar la proclamació, on van tenir especial protagonisme les organitzacions comunistes, fou un fracàs: Companys es va rendir al general Domènec Batet, cap de la Divisió militar de Catalunya i l’executiu fou tancat al vaixell  Uruguay. Tant el president de la Generalitat com els consellers serien condemnats el 5 de juny del 1935 a trenta anys de presó. L’Estatut restava suspès i el Parlament, tancat. Tot i l’amnistia del 1936 i el consegüent restabliment de l’autogovern, el record de les pulsions centralistes romania ben viu en la memòria de molts. Cal tenir present que els bascos no van veure aprovat el seu Estatut fins a l’octubre del 1936, ja iniciada la Guerra Civil, i que valencians i gallecs ni tan sols  no van arribar a veure com els seus projectes estatutaris entraven en vigor.

Dret de vot per a les dones? Sí, però...

L’adveniment del règim republicà no només obria la porta a la problemàtica descentralització que acabem d’analitzar. D’altres demandes històriques podien ser resoltes, entre les quals la possibilitat que les dones poguessin, a la fi, accedir al sufragi. No era un fenomen gaire estès: en aquell moment, només un grapat de països els permetien votar, amb Nova Zelanda  com a pionera l’any 1893. Havia arribat l’hora d’Espanya? El cert és que les sufragistes aquí, com a d’altres indrets del món, s’enfrontaven amb l’oposició de les forces polítiques tradicionals, aferrades a un supremacisme masculí ancorat en valors conservadors i religiosos que no contemplaven en cap cas que una dona tingués capacitat per poder decidir en matèria política; però també havien de fer front a les pegues que hi posaven les forces d’esquerres. Aquestes últimes es trobaven dividides en dues actituds: el recel per la por a una tendència de vot dretà femení per la influència de l’Església i el tradicionalisme, per una banda; i el paternalisme que considerava que les dones espanyoles havien d’esperar perquè encara no havien assolit la maduresa suficient com per votar, per l’altra. El primer gerro d’aigua freda arribaria el 8 de maig del 1931, amb un Decret del Govern provisional que, tot i declarar les dones “elegibles” com a candidates, els negava el dret a vot. La batalla seria àrdua.

“Aquestes conquestes de la legalitat republicana a favor de la dona no van ser, ni seran per a mi, sinó una part, una faceta de l’obra de justícia i reparació social qie la nostra il·lusió demanava a la República”, havia afirmat la republicana radical Clara Campoamor, una de les tres primeres diputades de la història d’Espanya juntament amb la radical-socialista Victoria Kent i la socialista Margarita Nelken. Però el cert és que Campoamor es va haver d’enfrontar a gairebé tots els homes de l’hemicicle, inclosos els del seu propi partit, per fer valer la defensa del sufragi femení. Així, diputats com el republicà federal Hilario Ayuso demanaven que el vot de les dones no fos possible fins als 45 anys perquè “abans d’aquella edat patien d’histèria” i això, segons ell, afectava el seu seny. Fins i tot Victoria Kent manifestava reserves cap al vot femení perquè les dones espanyoles, en la seva visió, participaven d’una visió política i social massa conservadora. Finalment, les dones podrien votar a les eleccions de l’any 1933, però tot i així encara serien acusades per sectors destacats del socialisme i del republicanisme d’esquerres, suposats portaestendards del progrés, de la victòria de les dretes. Quelcom que molts historiadors han desmentit, ja que les dones també van votar l’any 1936 i en aquella ocasió les esquerres resultaren vencedores.

Cap a l’amarg final

La polarització existent d’ençà del febrer del 1936, quan el Front Popular va guanyar les eleccions i el país semblava abocat a una implosió irremeiable, no va acabar d’esborrar les diferències existents entre el republicanisme d’esquerres i bona part del socialisme, d’una banda, i els sectors populars descontents i els revolucionaris, de l’altra. Malgrat l’enemic comú representat en la dreta i els militars colpistes que van irrompre amb força a mitjans de juliol del 1936, el pes de les reformes insatisfetes que carregava la República es va deixar notar en tota la seva força amb els Fets de Maig del 1937, quan Barcelona va esdevenir un immens camp de batalla entre les forces governamentals i els anarquistes, i amb la persecució practicada contra el POUM i altres dissidents que qüestionaven l’estratègia seguida per les autoritats. Al llarg de l’any 1938, a més a més, es va reforçar el poder de l’Estat central republicà en detriment del que tenia la Generalitat; es pot arribar a entendre des de la perspectiva de les necessitats bèl·liques i organitzaves del moment, però les declaracions centralistes tant de Negrín com d’Azaña confirmaven els pitjors temors dels qui no s’havien acabat de refiar del tot de les reformes territorials republicanes. El cop final de Segismundo Casado, un sainet de tràgiques conseqüències que va precipitar la dolorosa derrota tot reduint a zero les probabilitats d’evacuació de milers de civils, fou el darrer episodi d’aquestes desavinences. Tenint en compte la tramposa neutralitat de les democràcies occidentals i l’ajuda vital que els insurrectes van  rebre d’alemanys i d’italians, sempre ens podrem preguntar fins a quin punt el llarg seguit de

factors esmentats al llarg del text van influir en el desastre del 39. Però aquesta qüestió, sobre la qual podem trobar bibliografia abundant, ja seria matèria d’un altre debat.