Quan algú menciona la Segona República, resulta inevitable
no mirar-se aquell període amb una certa nostàlgia del que va poder ser
i finalment no fou. La idealització, la defensa i la més oberta reivindicació d’una etapa que va suposar grans avenços per
a una societat en molts aspectes endarrerida són actituds més que raonables si comparem els progressos assolits durant aquells anys
amb la foscor absoluta de la llarga nit del franquisme; la restauració del 78, en molts casos, ha comportat l’aplicació de pegats còmodes
per a les elits, més que no
pas solucions satisfactòries.
Ara bé, no és or tot
el que lluu i, sense deixar de banda
les grans fites dels anys trenta
espanyols, cal saber fer-hi una
aproximació crítica. El nou règim va foragitar Alfons XIII i va permetre un aprofundiment democràtic força anhelat després de la dictadura
de Miguel Primo de Rivera. Els
avenços van ser especialment meritoris en àmbits
com ara l’educatiu, on l’Església sempre havia remenat les cireres. Però també arrossegaria
un seguit de greus mancances que decebrien amplis sectors populars i
afegirien inestabilitat a un Estat ja de per
si construït damunt d’uns fonaments trontollosos.
L’eterna qüestió de
classe
“Espanya és una
república democràtica de treballadors de tota
classe”, comença afirmant l’article primer de la Constitució aprovada l’any
1931. El que podria ser una
contundent declaració d’intencions –i de principis!– d’un règim prometedor per al proletariat va restar, però, lluny
d’aquest pla ideal en infinitat d’ocasions. Que la Segona República es trobava lluny de donar una resposta
adequada als problemes materials de la
classe treballadora va quedar ben
clar el juny del 1931, quan a Barcelona
va tenir lloc una multitudinària vaga de lloguers que anunciava la conflictivitat social que caracteritzaria bona part del bienni reformista. El
problema de l’habitatge havia assolit nivells ignominiosos, amb grans masses d’immigrants vinguts de zones rurals que no hi podien
accedir i xifres alarmants de desnonaments diaris. La República no oferia
sortides als afectats, així que es va
gestar un gran moviment solidari entre els llogaters
que les forces de l’ordre no aconseguiren esmorteir del tot. Les reivindicacions dels vaguistes es van estendre com una taca d’oli
entre una classe treballadora que va
reocupar els pisos
desallotjats tantes vegades com fou necessari; davant d’aquesta perseverança,
la repressió esdevingué la resposta sistemàtica, acompanyada gairebé sempre per
dosis de brutalitat policial equiparables a les imatges que hom recordava
de la dictadura dels anys vint.
Ho demostra la violenta resposta al motí dels presos de la
Model del setembre d’aquell mateix any i la salvatge repressió de la vaga
general posterior, que es va saldar amb 18 morts.
No només es tractava d’episodis puntuals. La militància anarquista, especialment
forta a la capital catalana, va haver
de fer front a contínues ràtzies acompanyades de tortures i empresonaments.
L’organització d’aquestes fosques operacions tenien noms i cognoms al darrere, entre els quals podríem destacar el de
José Oriol Anguera de Sojo,
Governador Civil que sempre mirava de fer la guitza als sindicalistes, i el de
Miquel Badia. Aquest darrer personatge, que va
començar la seva lúgubre carrera com a secretari d’Ordre Públic de la
Generalitat i va acabar esdevenint
el cap de serveis de la Comissaria
General d’Ordre Públic, aprofità les seves
competències per perseguir, detenir
i torturar militants de la FAI, contra els quals
manifestava una especial tírria que barrejava classisme i racisme (la figura de l’anarquista era associada, en l’imaginari
de cert nacionalisme català, amb el
“murcià” o immigrant de parla castellana que degradava el país). Una de les
seves pràctiques habituals era desplaçar-se a bars sovintejats per anarcosindicalistes –podríem citar La Tranquilidad, a la zona del Paral·lel– i provocar-los amb mirades desafiants i amenaces. A la
comissaria de la Via Laietana, els seus subordinats gaudien simulant
execucions; d’aquesta sàdica escola
policial sortirien Pedro Polo Borreguero i Eduardo Quintela, futurs integrants de la franquista Brigada Político-Social.
La seva manera d’actuar era tan forassenyada que va arribar a ser qüestionada
pels seus companys de militància: “El lleuger regust feixista dels procediments d’en Miquel desplaïa a molts dels nostres”, explica a les seves memòries Josep Murià, històric
militant independentista exiliat a Mèxic.
L’Alt Llobregat, Casas Viejas i Astúries: foc i
sang
Tota la conflictivitat acumulada durant mesos havia d’esclatar d’una manera
o altra. I ho va fer a Fígols. Aquest poble miner fou l’escenari on els anarcosindicalistes van decidir prendre
la iniciativa i passar a la “gimnàstica revolucionària” (paraules de Joan
Garcia Oliver) davant d’un govern que se’ls havia declarat clarament hostil.
Els obrers van portar la vaga general revolucionària fins a les darreres
conseqüències, tot proclamant el comunisme
llibertari i abolint els diners i la
propietat. La crida va arribar a
diverses poblacions de l’Alt Llobregat i les
autoritats republicanes van respondre desplegant-se a Manresa, ciutat des d’on van procedir a ocupar la comarca i
reprimir els implicats en els fets
revolucionaris. Com ja havia succeït
anteriorment, al govern republicà no li va tremolar el pols a l’hora
d’aplicar duríssimes penes de presó; fins i
tot va arribar a deportar alguns dels implicats a les colònies africanes. Sobre aquest darrer fenomen,
cal esmentar que la República
estava mig reciclant la
vella idea dels cercles conservadors consistent a convertir
Río Muni –després en parlarem, d’aquest indret– en un immens camp de
concentració per a militants d’esquerres i catalanistes.
Si a Catalunya la situació de molts miners i obrers del sector
tèxtil ja era molt precària i generava confrontació, al sud peninsular les condicions de la classe treballadora
eren absolutament terribles. El camp andalús era un niu d’abusos dels terratinents, que s’aprofitaven de la manca
d’ambició del govern republicà a l’hora d’aplicar una autèntica reforma agrària
que lliurés la terra a aquells que la treballaven. Malgrat un cert augment
dels salaris, molts sindicalistes se
sentien decebuts i van tenir lloc aixecaments
camperols a les localitats de
Castilblanco i Anedo. Mentrestant, els petits
propietaris, temerosos d’un brou que podia afavorir una revolució, s’alineaven
amb les forces polítiques més reaccionàries. Fou a Casas Viejas, però, on les poques esperances que
els jornalers tenien dipositades
en la República es van esvair. En aquell llogaret de la província de Cadis es va seguir
un esquema similar al que hom havia pogut veure a Fígols: presa del poder per part dels camperols organitzats i proclamació del comunisme
llibertari, amb enfrontaments
inclosos amb la Guàrdia Civil i hissada de la bandera roja
i negra. La resposta del govern
republicà fou enviar-hi la Guàrdia
d’Assalt, un cos de nova creació que
havia de ser fidel a principis progressistes però que va deixar un reguer de sang que molts no oblidarien. Manuel
Rojas Feijespán, que liderava aquelles unitats, va dirigir una massacre contra els
camperols que va provocar 26
morts. Les depuracions practicades
pel govern d’Azaña van ser percebudes
com a clarament insuficients, quan no insultants.
Al baluard obrer asturià la cosa encara seria pitjor, en aquest cas ja sota un govern
desacomplexadament dretà. L’octubre de 1934, en plena escalada reaccionària amb l’entrada al govern de la CEDA,
socialistes, comunistes i anarquistes van actuar conjuntament per dur a terme
una revolució que havia de dignificar les condicions
de vida de la població minera. El
moviment va ser més persistent i va gaudir de més suport popular que intents semblants en
d’altres indrets d’Espanya, però el
govern republicà va acabar reprimint-lo amb
una barbàrie que deixaria sorpresos els
testimonis britànics i francesos. Al
capdavant de les forces
militars encarregades de restablir l’ordre, noms
que passarien al primer pla dos anys més
tard: el general Francisco Franco (que dirigia les operacions des de
la capital espanyola), Juan Yagüe, Manuel Goded... Les tropes colonials i la Legió,
enviades directament des del
Marroc, van protagonitzar un festival de pillatge, assassinats, mutilacions i
violacions a les conques mineres asturianes.
Enemics a les
casernes
No és cap
sorpresa el tarannà reaccionari i antiesquerrà d’una gran part dels militars. És cert que durant el segle XIX l’exèrcit va comptar amb destacats defensors del liberalisme, el progressisme i la
modernització del país; tampoc no es poden oblidar noms com els de Fermín
Galán i Ángel García Hernández [https://www.youtube.com/watch?v=0jbvYsE3YPA],
líders de la insurrecció de Jaca que ja prometia l’esdevenidor republicà. Ara, els valors conservadors, nacionalistes i
imperialistes continuaven tenint una acceptació aclaparadora a l’exèrcit quan
la Segona República va començar a caminar. Azaña, conscient del perill que
això suposava, s’havia proposat
portar a terme una reforma, inspirada en el
model francès, que modernitzés les forces
armades. A nivell simbòlic, obligaria els militars
a signar un decret de fidelitat a la
República, quelcom que no implicava cap dificultat insalvable per a aquells
colpistes que, de fet, iniciarien tranquil·lament la insurrecció del 1936 sota
la bandera tricolor.Altres canvis sí que tingueren un abast més estructural, com ara la supressió de
l’Acadèmia General Militar de Saragossa, dirigida per Franco, o la reducció del nombre d’oficials.
Amb un
horitzó de transformacions que podia manllevar poder a una elit militar
que es creia dipositària del destí de la nació, era inevitable que
comencessin a sorgir nuclis de conspiradors a moltes casernes del país; al cap
i a la fi, això dels pronunciamientos era una arrelada manera
de fer a Espanya. La Sanjurjada d’agost del
1932, una temptativa fallida de cop
d’Estat encapçalada pel general José Sanjurjo a Sevilla, ja
indicava per on podien anar les coses en un futur no gaire llunyà. Tot i així, el govern republicà no va actuar amb la fermesa necessària: a Sanjurjo se
li va permetre un exili a Portugal, des d’on miraria de liderar l’aixecament que va tenir lloc quatre anys més tard; mentrestant, enviaven lluny
del centre peninsular els militars
sospitosos de colpisme, la qual cosa els facilitaria
enormement les maniobres contra el
govern.
El llast colonial
En estreta relació amb la qüestió militar, un altre aspecte
on cal incidir és la qüestionable línia política seguida a les escorrialles del
vell Imperi, dràsticament empetitit un cop perdudes Cuba, Puerto Rico,
Filipines i Guam a mans dels Estats Units. Malgrat el daltabaix colonial,
sectors polítics i militars –els quals no es limitaven a la ultradreta, sinó
que abastaven ben bé tot l’espectre polític– continuaven apostant per la
presència al continent africà, on britànics, francesos i alemanys es repartien
el gruix del pastís. El nord del Marroc
i els territoris que avui dia constitueixen Guinea Equatorial esdevenien,
doncs, les cartes que permetien als
africanistes
mantenir ben viu el somni imperial, sempre i quan les potències europees no hi posessin
gaires pegues. En el cas marroquí, la subordinació a la política exterior
francesa, que per tal de mantenir l’espoli d’aquells territoris
i de frenar les aspiracions italianes
al Magrib es mostrava implacable amb els
locals, va impedir que les forces independentistes del Rif
poguessin arribar a cercar acords amb els governs republicans progressistes; en
aquest sentit, Azaña fins i tot va planificar la colonització de Sidi Ifni
per tal de satisfer els desitjos
dels gals, que utilitzaven els espanyols
com a barrera protectora dels seus
interessos. L’errada monumental va persistir fins a l’estiu del 1936, quan el govern republicà d’esquerres va sabotejar l’entesa a què estaven
arribant els Comitè d’Acció Marroquí,
que integrava el gruix del nacionalisme d’alliberament
nacional del Rif, i el Comitè Central
de Milícies Antifeixistes de
Catalunya. No cal dir que la Segona
República ho va pagar ben pagar
durant el transcurs de la Guerra Civil.
La situació a l’Àfrica equatorial no era gaire millor.
Durant dècades, l’illa de Fernando Poo (actualment Bioko) i Río Muni s’havien
convertit en les colònies
d’explotació particulars d’un seguit d’aventurers i tèrbols personatges que
cercaven l’enriquiment personal a costa del patiment de la població autòctona.
Els fang, habitants de l’àrea continental, s’havien aixecat entre els anys 1914 i 1920 tot aprofitant la
guerra entre francesos i alemanys, però els espanyols
no van dubtar a esclafar la rebel·lió i enviar-los a la força com a bracers a les plantacions de cacau de Fernando Poo, sotmesos a tot tipus de vexacions i
sense possibilitat de poder marxar
fins passats dos anys. El segrest de
treballadors a Río Muni fou possible
gràcies a una immensa xarxa organitzada pel tinent Ayala i els seus homes
de la Guàrdia Colonial [cos creat per protegir els colons, mantenir l’ordre públic i
controlar les aduanes als territoris
de la Guinea Espanyola, i que estava integrat tant per nadius com per
espanyols, els quals ocupaven les
posicions de comandament] , que obtenien diners per cada home fang “contractat”, i a la permissivitat del governador Miguel Núñez de Prado, qui
encara es mantenia al càrrec
l’estiu del 1931. Malgrat que durant els anys de la República hi va haver debats a les Corts sobre el comportament dels
administradors colonials i es van
publicar uns quants llibres criticant-ne els
excessos, com ara La Guinea
Incógnita: vergüenza y escándalo colonial del
periodista català Francesc Madrid, les
depuracions i les investigacions
rigoroses van ser testimonials. No només això: Núñez de Prado va servir-se del seu passat maçó per declarar-se lleial a les forces republicanes d’esquerres i això li va permetre conservar posicions importants
dins l’exèrcit; irònicament, seria
afusellat durant els primers dies del
cop d’Estat pels militars africanistes als quals havia complagut durant
tants anys amb les seves polítiques
criminals. Tal i com explica
l’antropòleg Gustau Nerín, la República no va suposar cap canvi substancial en el règim colonial: els colons blancs progressistes no van arribar mai a considerar els negres com a iguals, i els polítics republicans espanyols, com els
seus homòlegs francesos, eren tan
racistes com els monàrquics. El
segrest i el maltractament van
continuar essent la norma tot i les proclames reformistes que arribaven de Madrid, i el tinent Ayala, també declarat seguidor de
la República, va continuar
enriquint-se fins a l’inici de la Guerra Civil,
quan va fugir a territori
colonial francès.
El centralisme que
no marxa
Miguel Primo de Rivera, tot i comptar amb el suport
de la burgesia catalana, no va dubtar a suprimir l’any 1925 la
Mancomunitat, tal vegada la més gran fita política de la Lliga
Regionalista. Però els anys del
nacionalisme espanyol rotundament contrari a qualsevulla aspiració perifèrica
semblaven ja un record llunyà quan es va proclamar la Segona República i els vells clams favorables a la
descentralització que ja s’havien fet sentir durant el Sexenni Democràtic van ressonar arreu de Catalunya. L’efímera
República catalana proclamada per Macià
el 14 d’abril va passar a anomenar-se Generalitat, reutilitzant el nom de la
institució medieval, i amb el nou
règim bufaven vents d’autonomia anhelats per
una immensa majoria de la població catalana, que va votar massivament a favor de l’Estatut de Núria –anomenat així per haver estat redactat al santuari
pirinenc– l’agost del 1931. Però no tot serien flors i violes: la dreta
espanyola era directament hostil a tot text que permetés a una regió que
consideraven enemiga la gestió d’unes competències exclusives, però part de l’esquerra
tampoc no acabava de mirar-se amb simpatia aquella idea de l’autogovern,
atès que la visió centralista també
predominava en sectors importants del republicanisme
progressista. A més a més, la nova Constitució ho deia molt clarament: “La República constitueix
un Estat integral”. Malgrat que tot seguit se n’especificava la compatibilitat amb l’autonomia de municipis i regions, la
iniciativa quedava en mans de l’Estat central.
L’Estatut seria aprovat a les
Corts quan l’intent de cop d’Estat
de Sanjurjo va fer entendre
l’esquerra espanyola que calia assegurar-se el suport de Catalunya com a bastió
de la República; ara bé, les retallades que s’havien aplicat al text
original van ser notòries. Entre
d’altres, el català era relegat de
l’oficialitat a la cooficialitat, mentre que la fórmula federal primerenca era
substituïda per la de “regió autònoma”. En ensenyament, la Generalitat perd
l’exclusivitat de la gestió dels centres educatius, mentre que la qüestió del
finançament també pateix un seguit de rebaixes importants. Les competències no especificades, que en
principi havien de ser gestionades pel govern català, passen a ser assumides per l’Estat central. Més enllà
d’aquests pals a les rodes, els anys del bienni progressista es van caracteritzar per una relativa calma territorial. No es pot dir el mateix dels del bienni negre, quan el centralisme dels radicals,
aliats amb la CEDA, va acabar provocant un conflicte obert amb la Generalitat. El
detonant del xoc fou la
Llei de contractes de conreu, una aposta d’Esquerra Republicana per afavorir els interessos dels rabassaires
[treballadors rurals que conreaven vinya en una determinada propietat sota el contracte de rabassa morta, segons el
qual la relació laboral quedava dissolta un cop
morts dos terços dels ceps plantats] davant dels dels
propietaris; segons aquesta reforma agrària, més
de 50.000 pagesos tindrien accés a la propietat de la terra. La Lliga,
que defensava els propietaris
agrupats a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, va pressionar el govern
de Samper perquè portés la llei al
Tribunal de Garanties Constitucionals, on va
ser anul·lada amb 13 vots a favor i 10 en contra. La complicada
situació, agreujada per l’entrada de
ministres de la CEDA al govern, va acabar
empenyent el govern de Lluís Companys envers la declaració de l’Estat català en els coneguts
com a Fets del Sis d’Octubre. La temptativa armada de defensar la proclamació,
on van tenir especial protagonisme les organitzacions comunistes, fou un fracàs: Companys es va rendir
al general Domènec Batet, cap de la Divisió militar de Catalunya i l’executiu fou
tancat al vaixell Uruguay. Tant el president de la Generalitat com els consellers serien condemnats el 5 de juny del 1935 a trenta
anys de presó. L’Estatut restava suspès i el Parlament, tancat. Tot i
l’amnistia del 1936 i el consegüent restabliment de l’autogovern, el record de les pulsions centralistes romania ben viu
en la memòria de molts. Cal tenir present que els bascos no van veure aprovat el seu Estatut fins a
l’octubre del 1936, ja iniciada la Guerra Civil, i que valencians i gallecs ni tan sols no van arribar a veure com els seus projectes estatutaris entraven en vigor.
Dret de vot per a les
dones? Sí, però...
L’adveniment del règim republicà no només obria la porta a
la problemàtica descentralització que acabem d’analitzar. D’altres demandes
històriques podien ser resoltes, entre les quals
la possibilitat que les dones
poguessin, a la fi, accedir al sufragi.
No era un fenomen gaire estès: en aquell moment,
només un grapat de països els permetien votar, amb Nova Zelanda com a pionera l’any 1893. Havia arribat
l’hora d’Espanya? El cert és que les sufragistes aquí, com a d’altres
indrets del món, s’enfrontaven amb l’oposició de les forces polítiques tradicionals,
aferrades a un supremacisme masculí ancorat en valors conservadors i religiosos
que no contemplaven en cap cas que una dona tingués capacitat per
poder decidir en matèria política; però també havien de fer front a les pegues que hi posaven les forces
d’esquerres. Aquestes últimes es trobaven
dividides en dues actituds: el recel
per la por a una tendència de vot dretà femení per la influència de l’Església
i el tradicionalisme, per una banda; i el paternalisme
que considerava que les dones
espanyoles havien d’esperar perquè encara no
havien assolit la maduresa suficient com per votar, per l’altra. El primer gerro d’aigua freda arribaria
el 8 de maig del 1931, amb un Decret del Govern provisional que, tot
i declarar les dones “elegibles” com
a candidates, els negava el dret
a vot. La batalla seria àrdua.
“Aquestes conquestes de la legalitat republicana a favor de la dona no van ser, ni seran per a mi, sinó una part, una faceta de
l’obra de justícia i
reparació social qie la nostra il·lusió demanava a la República”, havia afirmat
la republicana radical Clara Campoamor, una de les tres primeres diputades de
la història d’Espanya juntament amb la radical-socialista Victoria Kent i la socialista Margarita Nelken. Però el cert és que Campoamor
es va haver d’enfrontar a gairebé tots els homes de l’hemicicle, inclosos els del seu propi partit, per fer valer la
defensa del sufragi femení. Així, diputats com el republicà federal Hilario
Ayuso demanaven que el vot de les dones
no fos possible fins als 45 anys perquè “abans d’aquella edat patien
d’histèria” i això, segons ell, afectava
el seu seny. Fins i tot Victoria Kent manifestava
reserves cap al vot femení perquè les dones espanyoles, en la seva visió,
participaven d’una visió política i social massa conservadora. Finalment, les dones podrien votar a les eleccions de l’any 1933, però tot i
així encara serien acusades per sectors destacats del socialisme i del republicanisme d’esquerres, suposats portaestendards
del progrés, de la victòria de les dretes.
Quelcom que molts historiadors han desmentit, ja que les dones també van votar l’any 1936 i en aquella ocasió les esquerres resultaren vencedores.
Cap a l’amarg final
La polarització existent d’ençà del febrer del 1936,
quan el Front Popular va guanyar les eleccions i el país semblava abocat a una implosió irremeiable, no va acabar d’esborrar les diferències existents
entre el republicanisme d’esquerres i bona part del socialisme, d’una banda, i
els sectors populars descontents i els revolucionaris, de l’altra. Malgrat
l’enemic comú representat en la dreta
i els militars colpistes que van
irrompre amb força a mitjans de juliol del 1936, el pes de
les reformes insatisfetes que
carregava la República es va deixar notar en tota la seva força amb els Fets de Maig
del 1937, quan Barcelona va esdevenir
un immens camp de batalla entre les forces governamentals i els anarquistes, i amb la persecució practicada contra el POUM i altres dissidents que qüestionaven l’estratègia seguida
per les autoritats. Al llarg
de l’any 1938, a més a més, es
va reforçar el poder de
l’Estat central republicà en detriment del que tenia la Generalitat; es pot arribar a entendre des de la perspectiva de les necessitats bèl·liques i organitzaves
del moment, però les declaracions
centralistes tant de Negrín com d’Azaña confirmaven els pitjors temors dels qui no s’havien acabat de refiar del tot de les
reformes territorials republicanes. El cop final
de Segismundo Casado, un sainet de
tràgiques conseqüències que va precipitar
la dolorosa derrota tot reduint a zero les probabilitats
d’evacuació de milers de civils, fou el
darrer episodi d’aquestes desavinences. Tenint en compte la tramposa
neutralitat de les democràcies
occidentals i l’ajuda vital que els insurrectes
van rebre d’alemanys i d’italians,
sempre ens podrem preguntar fins a
quin punt el llarg seguit de
factors
esmentats al llarg del text van influir en el desastre del 39. Però aquesta
qüestió, sobre la qual podem trobar bibliografia abundant, ja seria matèria
d’un altre debat.